«De vegades penso que estic anotant el futur. Em dic que, davant de la incomprensió, en quedin les paraules. Algú, potser, les podrà entendre», diu el narrador d’aquesta història. I, en efecte, Napalm al cor té alguna cosa d’exercici de comprensió íntima d’un passat extrem i traumàtic, i de cartografia sentimental d’un present convuls a la recerca d’alguna forma d’alliberament. Situada en una geografia ambigua, la primera novel·la de Pol Guasch posa en dansa una parella de nois que han crescut en una zona militaritzada, marcats per unes condicions de vida precàries, per la intolerància de l’entorn cap al seu desig, i per unes famílies tocades pel desarrelament. La manca de perspectives ho domina tot, però encara mantenen la possibilitat de deixar-se enlluernar i fins i tot sotmetre, d’aferrar-se a la militància i a la temptació de la violència, i de seguir parlant una llengua que es desfà: la seva. L’única alternativa és fugir d’aquesta terra erma. En el seu trajecte més enllà de «l’altra banda», carregant literalment el pes del passat en forma de carta i de cadàver per enterrar, trobaran respostes diferents a enigmes compartits. Muntada delicadament com un mosaic, escrita amb precisió i bellesa, Napalm al cor conté una viva al·legoria de les diverses opressions que determinen tantes vides, però també de la fina línia que de vegades separa la víctima del botxí.